IA |

La tanca, no la foguera

Sun, 06 Sep 2026 00:00:00 +0000

En un magatzem de North Las Vegas, Amazon fa anar una màquina que talla el llom dels llibres de segona mà. Les pàgines soltes passen per un escàner i després el paper se’n va a la pastera. Destruir llibres per alimentar la IA: la història tenia tots els ingredients per convertir-se en un escàndol cultural. El va comparar aquesta activitat amb una crema de llibres moderna, sense estalviar-se cap tòpic: al·lusions a Savonarola, fotos d’arxiu de llibres aparentment rars i, com no podia ser altrament, la foguera de Berlín. Com era d’esperar, la premsa seriosa va ser més freda, però va deixar la mateixa comparació surant en l’aire. Ara bé, per molta indignació que hi posin, aquests articles tenen la màniga ben ampla amb la indústria de la IA. El destí del paper ocupa el centre de l’escena; la propietat de les biblioteques digitals resultants gairebé no hi apareix. Qui controlarà el coneixement que s’està escanejant? Aquesta pregunta haurà d’esperar mentre ens desfem de la bajanada de la crema de llibres.

Un escàner no és una foguera

L’analogia amb les fogueres de Savonarola o amb la crema de llibres nazi és absurda: destruir un exemplar no és suprimir un text. Les fogueres eren actes públics de repudi. Aquell pobre frare, Savonarola, invocat en cada polèmica sobre crema de llibres, demanava a la gent que sacrifiqués algunes de les seves possessions com a acte públic de penitència. Les fogueres nazis escenificaven un repudi d’una altra mena: cremar els llibres en públic proclamava que els seus autors no tenien lloc en la vida cultural alemanya. En tots dos casos, per desagradable que fos, la destrucció era performativa. L’escaneig destructiu, un mètode molt estès en digitalització, té un altre propòsit: es guillotina l’exemplar per conservar-ne el contingut. El llibre es destrueix; el text es desmaterialitza. Els qui invoquen Fahrenheit 451 farien bé de recordar-ne la lliçó central: un text no és el paper on està imprès.

Més atrevit que el Daily Mail però no menys maldestre, va afegir llenya a l’alarma posant «llibres rars» al titular. Tanmateix, un llibreter citat en la seva pròpia investigació va dir que aquestes comandes a l’engròs , cosa que apunta sobretot a edicions publicades d’ençà de la introducció de l’ISBN, cap al 1970. Això és material de mercat de vell i de botiga de segona mà, que sovint a la primera neteja de casa acaba a la deixalleria. Abans d’anunciar una catàstrofe cultural, convindria consultar el catàleg de la biblioteca. Són precisament les publicacions que les biblioteques de dipòsit legal existeixen per preservar. Cert que un ISBN no garanteix que hagi sobreviscut un exemplar de dipòsit, però l’escassetat al mercat de segona mà tampoc no demostra la desaparició d’un text.

Els llibres tenen, és clar, una història material. Els exemplars a què les anotacions, les dedicatòries o la procedència donen una significació històrica mereixen ser identificats i preservats. Els llibreters de vell hi tenen un paper: reconèixer un exemplar així hauria de ser motiu per no incloure’l en una remesa destinada a la pastera. També ens pot preocupar, encara, la minva d’exemplars físics dels títols descatalogats. Però en aquest cas també hauríem de preguntar-nos per què els titulars dels drets ni els reediten ni n’autoritzen l’accés als facsímils digitals existents. Els estudiosos coneixen bé la frustració: Google Books troba el passatge que necessites i després t’ofereix un fragment d’un llibre que no pots ni comprar nou ni llegir en línia. Hi ha pèrdues, doncs, que val la pena discutir, però no converteixen un escàner en una foguera nazi.

Mentrestant, el sector del llibre fa temps que envia a la pastera els llibres no venuts com a pràctica rutinària. Només a França, s’estima que , aproximadament el 60 % del tonatge retornat sense vendre als distribuïdors. D’això se’n diu gestionar l’estoc. Els exemplars sobrants i els títols de segona mà escassos plantegen qüestions d’accés diferents, però destruir paper no equival per si mateix a censura ni a tirania.

Més llibres, millor IA?

Que les empreses d’IA comprin i escanegin llibres és, de fet, una bona notícia. Una tecnologia criticada habitualment per la seva comprensió superficial de la cultura humana n’està adquirint més, i hom hauria esperat que els estudiosos celebressin l’esforç.

La web és un mal substitut del registre acumulat d’una llengua. Bona part de la vida documentada d’una llengua, de les novel·les i les memòries a les cançons populars i les converses transcrites, no ha passat mai de la impremta a la web. Molts d’aquests llibres han sobreviscut als seus editors. Incorporar-los a les dades d’entrenament importa sobretot allà on hi ha poca cosa més. Uns quants llibres més en anglès potser aporten millores marginals. En una llengua poc representada, en canvi, aquests llibres poden marcar la diferència entre un sistema útil i un d’inservible. Si aquestes eines tenen lloc en els nostres serveis públics o en la nostra vida quotidiana és una qüestió de debat públic. Però allà on decidim fer-les servir, hauríem de poder fer-ho en la nostra pròpia llengua.

Les comandes de què s’ha informat a Espanya i als Països Baixos fan concretes les implicacions lingüístiques. Al maig, descrivia un llibreter de Badalona que rebia comandes repetides, sobretot de no-ficció en català: llibres d’història, manuals tècnics i velles actes de congressos. A l’agost, la premsa neerlandesa descrivia una petició a De Slegte de . La llengua dels llibres mereix si més no tanta atenció com el destí de les seves enquadernacions. Potser és demanar massa al Daily Mail. Fins i tot els diaris més assenyats han dit ben poca cosa de les llengües implicades.

Els acords de llicència amb les grans editorials també poden aportar material valuós, però els seus catàlegs digitals només cobreixen una fracció del que s’ha publicat en paper. Els llibres mai digitalitzats, o aquells de què l’editorial ja no té els drets, queden fora de l’oferta. Ni tan sols un acord de llicència generós pot substituir la història de l’edició, i encara menys la història d’una cultura. Comprar exemplars de segona mà és una manera d’arribar més enllà d’aquestes fronteres comercials.

«Robatori» no és un argument

Dir-ne «robatori» tampoc no ajuda. Al juny de 2025, dos tribunals de districte dels Estats Units van dictaminar que fer servir llibres per entrenar models de llengua era un ús legítim (fair use) en els casos que tenien davant. A , el tribunal va subratllar el caràcter transformador de l’entrenament: els llibres s’havien fet servir per construir un sistema capaç de produir expressió nova. Els models poden memoritzar passatges, però fer servir un llibre per entrenar no fa que el text sencer sigui recuperable a demanda. L’absència de reproducció literal tampoc no elimina totes les objeccions. A , el jutge va advertir que les obres generades per IA podien inundar el mercat i que les proves d’un perjudici així podrien invalidar una defensa d’ús legítim. Aquells demandants, però, no havien aportat proves significatives d’aquest perjudici per a les seves pròpies obres. Cap de les dues sentències no dona a les empreses d’IA un permís il·limitat ni resol la disputa ètica. Ens obliguen a distingir com s’adquireixen els llibres, com es conserven les còpies i què en fa l’entrenament. Dir-ne «robatori» de tot plegat deixa aquestes preguntes sense resposta.

Per cert, la sentència del cas Anthropic dona una raó de ser a la guillotina. El tribunal va avalar la digitalització dels exemplars comprats i va rebutjar l’acumulació de llibres pirates en una biblioteca permanent, per la qual l’empresa va . La digitalització va passar el filtre en part perquè cada exemplar imprès es destruïa en la conversió: la còpia digital el substituïa i no es compartia fora de l’empresa. La destrucció que tant molesta alguns va ajudar Anthropic a establir que el seu programa de digitalització era un ús legítim. Comprar, escanejar i llençar va oferir en aquell cas una via legal. La guillotina, aquí, és un instrument de compliment normatiu.

Hi ha bones raons per voler que la IA begui de més llengües, de més recerca acadèmica i de més d’aquell món que existia abans d’internet. Aquestes raons no desapareixen perquè una empresa que no ens agrada hi hagi trobat una oportunitat comercial.

Indignació manllevada

Tornem, doncs, al Daily Mail. El seu article forma part de , una campanya de propietaris de diaris i editorials que reclama per a la IA. Dues substitucions convenients fan la feina: les grans tecnològiques passen per la IA, i els titulars de drets passen per la «creativitat britànica». Es convida els lectors a defensar la cultura mentre les editorials negocien els termes de la seva venda. Els estudiosos que comparteixen la notícia farien bé de preguntar-se a quina causa serveix la seva indignació.

Les grans tecnològiques i les editorials es barallen pel lloguer, però cap de les dues parts no posa objeccions a la tanca. La història de l’autor solitari robat per un gegant tecnològic amaga el que els cars acords de llicència ofereixen a tots dos bàndols corporatius: les editorials cobren, i les grans tecnològiques obtenen un mercat en què els seus rivals més petits no es poden permetre competir. Peter Thiel va expressar la preferència de Silicon Valley sense embuts: .

Les llicències no han de produir necessàriament aquest resultat. Un accés assequible i no exclusiu podria ajudar els desenvolupadors petits. Però un sistema que obliga cada nouvingut a negociar acords costosos amb els grans titulars de drets converteix el poder adquisitiu en condició d’entrada. Un pagament presentat com una concessió a les indústries culturals acaba comprant protecció contra futurs rivals.

La IA no és propietat de les grans tecnològiques

Hi ha un problema més de fons. Massa crítiques a la IA prenen els seus principals proveïdors comercials pel conjunt del camp. Els productes dominen els titulars; la recerca i el desenvolupament que hi ha més enllà d’aquestes empreses desapareixen de la vista. Les grans tecnològiques no podrien demanar un malentès més útil. La seva ambició de posseir el camp esdevé la premissa de la crítica que se’ls adreça. El monopoli encara no està assegurat. Donar-lo per fet és fer-los un favor enorme. I també desvia l’atenció del codi obert: de les seves necessitats, de les seves possibilitats d’existir, dels seus interessos, de la seva legitimitat com a alternativa.

La IA de codi obert permet construir i adaptar sistemes que reflecteixen una diversitat més gran de llengües, cultures i formes d’expressió. Per als països d’Europa, Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia, això és una base pràctica per a la sobirania tecnològica i cultural: la capacitat de decidir com funcionen els sistemes, quines llengües serveixen i on es fan servir. Si s’ha de fer servir la IA, i amb quines finalitats, hauria de continuar sent una decisió pública, no una decisió dictada per la dependència d’un oligopoli estranger.

Però la llibertat de modificar un sistema significa ben poc sense els mitjans per fer-ho. La feina independent necessita expertesa, infraestructura de càlcul i accés a material d’entrenament. I això ens torna als llibres. Si cada equip de recerca o cada institució pública ha de negociar els seus propis acords editorials o muntar la seva pròpia biblioteca privada, la independència esdevindrà inassequible fins i tot per a alguns països rics.

Els llibres ja són aquí

Les biblioteques i els arxius han dedicat generacions a reunir el material que aquests sistemes necessiten. Les seves col·leccions existeixen perquè l’accés al coneixement ha de sobreviure a l’interès comercial de vendre’l. Molt ja s’ha escanejat: conserva uns dinou milions de volums digitalitzats procedents de biblioteques de recerca, molts encara sota drets d’autor. Una biblioteca escaneja un llibre i el conserva. Allà ningú no necessita cap guillotina. HathiTrust , però també ha anunciat , un projecte per donar accés al corpus a la recerca i el desenvolupament d’IA no comercials. Un accés en aquests termes encara deixaria fora alguns desenvolupadors independents.

Posseir els llibres, però, no dona a una biblioteca el dret de distribuir-ne el contingut protegit per drets d’autor com a corpus d’entrenament. La permet a les institucions de recerca i a les biblioteques fer mineria d’obres legalment accessibles amb finalitats de recerca científica, i permet una mineria més àmplia quan els titulars no s’han reservat els drets. : la seva excepció de mineria cobreix la recerca no comercial i restringeix la transferència de còpies. Cap dels dos marcs no dona a les biblioteques un dret general a compartir els seus fons protegits perquè altres hi construeixin al damunt.

També podríem reconsiderar durant quant de temps els titulars de drets haurien de controlar els usos computacionals dels llibres. Les patents farmacèutiques encarnen un pacte: l’exclusivitat temporal recompensa la innovació, i després la invenció queda a disposició dels altres. El seu termini habitual de vint anys és molt més curt que la protecció dels drets d’autor, que dura tota la vida de l’autor i setanta anys més. Per què no aplicar un principi semblant als usos computacionals dels llibres? Passats, posem, vint anys de la primera publicació, un llibre podria quedar disponible per a la mineria de textos i de dades sense taxes de llicència, mentre els drets de reedició i de venda continuessin protegits. Els autors podrien continuar guanyant diners amb els seus llibres sense que generacions d’investigadors haguessin de negociar permisos per analitzar-los.

Fa dos anys vaig sostenir a que les dades del patrimoni s’haurien de tractar com un bé públic. Els governs haurien de finançar les biblioteques i els arxius perquè digitalitzin, transcriguin i documentin les seves col·leccions, i donar-los l’autoritat legal per posar els corpus resultants a disposició dels altres. Les grans tecnològiques podrien ajudar a pagar la factura mitjançant una taxa específica.

El finançament públic hauria d’anar acompanyat de polítiques de col·lecció i regles d’accés publicades, que cobrissin el treball acadèmic i el comercial sense acords exclusius ni accés privilegiat per als donants. L’accés per a l’entrenament no ha de significar la redistribució il·limitada dels llibres protegits. Els autors haurien de participar en el disseny del sistema públic, incloent-hi com tracta el consentiment, la remuneració i la competència amb la seva obra. L’accés gratuït per als usuaris no ha d’excloure necessàriament una remuneració dels autors amb fons públics. El , que paga els autors amb fons públics quan es presten els seus llibres, n’ofereix un precedent. La foguera no ha estat mai la història. La tanca, sí.

Benvolguts editors: si voleu la meva veu, torneu-me la meva llengua

Thu, 27 Aug 2026 00:00:00 +0000

Un dia més, una altra revista que proclama a so de trompeta la seva política d’IA. Aquesta vegada és Progress in Human Geography, els editors de la qual han publicat on adverteixen que fer servir la IA com a substitut de la lectura, el pensament i l’escriptura pròpies és «una infracció de l’ètica acadèmica equiparable al plagi». Els articles en què es detecti la infracció «podran ser retirats»; en el millor dels casos, es corregiran, amb un avís publicat a la revista. Els autors, afegeixen els editors, haurien de «sospesar amb cura si volen que el seu nom s’associï a retirades i avisos de correcció».

Aquesta frase mereix que ens hi aturem. La retractació és la sanció màxima de l’edició acadèmica, la que normalment es reserva a la fabricació de dades i al frau. Aquí s’aplica a una falta que el mateix editorial no sap definir. Hi ha, reconeixen els editors, «autèntiques zones grises» i «cap línia clara que delimiti la zona d’“irresponsabilitat”». L’aplicació dependrà de «judicis que potser molestaran alguns autors, que al·legaran no haver fet cap ús indegut de la IA»: la declaració de cadascú, dit d’una altra manera, pot ser desautoritzada. El consell que segueix és mantenir-se «ben a resguard dins la zona de “responsabilitat”», i només s’aconsella resguard on hi ha perill. Sancionar la gent per haver creuat una línia que s’admet no saber traçar només té sentit si el que es vol és fer regnar la por. No ho perdem de vista.

El pretext de la veu

Com és l’ús responsable? Als autors se’ls diu: «cal posar molta cura… a conservar la pròpia veu». L’ús indegut és recórrer a la IA «per escriure en una llengua que els autors mateixos no farien servir mai normalment». Per a un parlant nadiu, això té sentit: no fingeixis ser el que no ets. Però per als estrangers que han d’escriure en una llengua que no és la seva, la consigna es contradiu a si mateixa. La veu que la política protegeix és justament l’única cosa que les normes de la revista ens neguen.

Prenem el meu cas com a prova. L’anglès és la meva quarta llengua, exactament la mena de llengua que jo no faria servir mai «normalment». Les universitats anglòfones em van ensenyar a escriure’l curt, senyalitzat, gairebé mecànic: la frase temàtica al davant, els matisos als llocs aprovats, les transicions tretes de la llista aprovada. L’entrenament va funcionar: en el meu anglès no hi ha hagut mai cap veu a protegir; va ser la primera cosa que va haver de desaparèixer. Segons la definició mateixa dels editors, tot el que he escrit en anglès seria un ús inadequat, amb màquina o sense.

Entre l’espasa i la paret

Els editors diuen que han pensat en nosaltres: la política reconeix que els no nadius es beneficien que la IA els revisi l’anglès, i fins i tot dels seus «serveis de traducció, redacció i edició». Però la intervenció de la IA en l’escriptura «hauria de limitar-se, com a màxim, a l’assistència en l’edició i la correcció», i no pot arribar a «grans fragments de text escrits per IA». Un article traduït automàticament és text escrit per IA de la primera paraula a l’última; no és res més que aquests fragments. La concessió, doncs, només s’aguanta si traduir no és escriure. Per on passa aquesta línia? Ja ens ho han dit: «cap línia clara».

Hi ha una cosa pitjor, perquè la sospita no només és infalsable: juga amb els daus carregats. El 2023, un equip de Stanford va posar a prova set detectors d’IA molt utilitzats amb assaigs escrits per humans: els detectors van marcar, de mitjana, el 61 % dels assaigs del TOEFL escrits per no nadius com a generats per màquina, mentre que classificaven gairebé a la perfecció els assaigs dels nadius; un detector va marcar el 97,8 % del conjunt del TOEFL ( ). La raó és instructiva. Els detectors mesuren la previsibilitat, i l’anglès com a segona llengua, entrenat cap a la mitjana, és previsible per disseny: la paraula més probable en l’ordre més probable. El mateix estudi va trobar el senyal en la recerca real, amb una variabilitat lingüística més baixa en les comunicacions de congrés amb un primer autor no nadiu. Els indicis estilístics que es llegeixen com a «IA» són els indicis d’un anglès competent com a segona llengua, i un judici humà llegeix els mateixos indicis que la màquina. L’espasa i la paret, doncs: si escric el meu propi anglès, semblo una màquina; si faig servir la màquina, infringeixo la seva norma.

L’impost lingüístic

La paradoxa seria benigna si no anés acompanyada d’amenaces. Però les amenaces revelen un problema més profund i més antic que la política no anomena mai: el monolingüisme. Les demanen «la cobertura internacional més àmplia possible» mentre que, a la mateixa pàgina, «la llengua de la revista és l’anglès».

El cost d’aquest arranjament no és hipotètic. En una enquesta a 908 científics ambientals, Amano i els seus col·legues van trobar que els parlants no nadius d’anglès dediquen fins a un 51 % més de temps a escriure un article, veuen com els el rebutgen 2,5 vegades més sovint i els demanen revisar-lo 12,5 vegades més sovint, només per motius de llengua ( ). Aquest impost es cobra abans que arribi cap política d’IA; el formulari de declaració i les seves amenaces són una auditoria que s’hi afegeix al damunt.

Fin d’empire

El monolingüisme és l’axioma que ningú no discuteix. És una herència imperial que amb el temps va adquirir una justificació pràctica: la traducció era lenta i cara, i cap consell editorial no podia avaluar el que no sabia llegir. Res d’això, però, no sobreviu als avenços de la traducció automàtica. La traducció automàtica d’última generació es pot fer servir com una capa fiable entre autors i editors.

La sortida ideal és humana: els estudiosos haurien de llegir més d’una llengua. En comptes d’això, les universitats anglòfones prefereixen tancar les facultats de llengües modernes. Cal notar que els tancaments són un fenomen angloamericà: els estudiosos d’altres llocs no s’han pogut permetre mai el luxe del monolingüisme. I cal notar el moment. Tancar una facultat de llengües és fer una aposta: que l’anglès ha guanyat per sempre i que mai més no s’escriurà res que valgui la pena llegir en cap altra llengua. Aquesta aposta es fa precisament en el pitjor moment, i per partida doble. Primer, perquè la traducció automàtica està fent possible, per primera vegada, prescindir del tot d’una llengua franca; segon, perquè l’ordre que va fer de l’anglès la llengua per defecte està reculant: l’anglosfera es tanca en si mateixa, la globalització reflueix, el lliure comerç és qüestionat a les seves pròpies terres d’origen, i pren forma un món multipolar en què les llengües que val la pena llegir es multiplicaran. Les universitats produeixen estudiosos que només llegeixen anglès per a un món en què l’anglès no serà suficient. Els consells editorials seran els primers a heretar aquesta pèrdua.

Una prova per als editors

Quan un consell editorial es lamenta que no pot llegir la veu pròpia dels seus autors, potser una part del problema és al consell mateix.

És una acusació seriosa, i va acompanyada d’una prova seriosa. Progress in Human Geography avaluaria un article escrit en francès, italià o japonès, acompanyat d’una versió anglesa traduïda automàticament? Les mateixes normes de la revista reconeixen els serveis «de traducció» que ho fan possible. Un sí acaba amb el problema. Un no ens diria què protegeix realment la política.

Sigui com sigui, la decisió és dels editors. Si la veu importa, com afirmen, la revista hauria d’acceptar articles en les llengües en què pensen els autors. Si no importa, el formulari de declaració hauria de desaparèixer, i les amenaces amb ell.

tei-mcp v0.3: codificar en TEI sense reescriure la font

Tue, 05 May 2026 00:00:00 +0000

Quan , l’objectiu era evitar que els assistents d’IA al·lucinessin marcatge TEI. L’ancoratge a l’esquema en va resoldre una part: amb accés directe, mitjançant eines, a l’especificació P5, el model ja no ha d’endevinar què significa un element ni quins atributs accepta. El resultat valida.

Però en la codificació TEI l’al·lucinació té dues cares, i l’esquema només n’atrapa una. Validar contra l’especificació et diu que el marcatge està ben format. No diu res del text que aquest marcatge embolcalla. I és allà – en el text mateix – on viuen les al·lucinacions més perjudicials. La composició per intervals blocats (span-locked composition), la novetat estrella de la v0.3, està dissenyada precisament per evitar-les.

Index

L’al·lucinació que l’esquema no pot atrapar

Demana a un model que codifiqui una carta francesa del segle XVI i sovint et tornarà un document TEI d’aspecte impecable. La capçalera és plena, les etiquetes <persName> són al lloc correcte, el <dateline> està ben format. Passa’l per validate_document i el supera.

Després compara el cos amb la font.

mesme s’ha convertit en même. Una coma ha emigrat. luy s’ha modernitzat silenciosament en lui. Una frase difícil de llegir al manuscrit ha estat «corregida» cap a alguna cosa més neta. Cap d’aquests canvis no s’havia demanat. Cap no està assenyalat. El document és vàlid segons l’esquema i discretament erroni.

En un flux de treball arxivístic – on el text codificat esdevé el registre permanent de què depenen els lectors, els índexs de cerca i les citacions – aquest és el mode de fallada que més importa. Una etiqueta mal formada és una molèstia. Una grafia modernitzada que ningú no detecta durant cinc anys és una corrupció.

La composició per intervals blocats

La nova versió (v0.3) incorpora un mecanisme de prevenció d’al·lucinacions que apunta directament a aquest mode de fallada. L’objectiu de disseny és fer que les al·lucinacions en el cos del text siguin impossibles per construcció, no merament improbables.

La idea és senzilla: el model no escriu mai el cos del text.

En lloc d’això, el flux de treball és el següent:

El model crida get_source("letter_001") i rep el text pla de la font com una cadena immutable.
Per a cada etiqueta que vol aplicar, crida tag_span("letter_001", start, end, element_path, attrs), i registra així un element TEI sobre un interval de caràcters de la font.
Quan ha acabat, crida compose("letter_001"). El servidor intercala les etiquetes registrades amb el text pla original, genera la TEI final i, tot seguit, verifica byte a byte que el contingut textual pla del document generat és igual a la font.

Si els bytes coincideixen, el document es retorna. Si no – si les etiquetes del model impliquen d’alguna manera un cos que difereix de la font encara que sigui en un sol caràcter –, compose() llança un error en lloc de retornar un document corromput.

No hi ha cap camí en aquest flux de treball pel qual el model produeixi un document TEI amb un cos de text diferent de la font. L’invariant és mecànic, no conductual. No cal confiar que el model no al·lucini; cal confiar en una comprovació == entre dues cadenes de bytes.

Què és, i què no és

La composició per intervals blocats és complementària de l’ancoratge a l’esquema, no el substitueix. Les eines d’ancoratge a l’esquema (validate_document, lookup_element, valid_children i la resta de les setze originals) ajuden el model a produir una TEI vàlida. La composició per intervals blocats garanteix que el cos del text dins d’aquesta TEI és fidel a la font. Un flux de codificació apte per al desplegament ha de satisfer tots dos eixos, i ara un sol servidor els cobreix tots dos.

Tampoc no és una vareta màgica que ho arregli tot. compose() encara no comprova que les etiquetes registrades siguin admissibles segons una personalització ODD carregada: això vindrà més endavant. Les etiquetes registrades viuen a la memòria del procés i no sobreviuen a un reinici. I els fitxers font han de ser llegibles des d’allà on s’executa el servidor. Tot això té solució; res d’això no soscava l’invariant central.

Per què importa més enllà de la TEI

El patró es generalitza. Sempre que es demana a un model que anoti, transformi o embolcalli un fragment de text – i sempre que la integritat del text subjacent importa més que la capacitat del model per «millorar-lo» – s’hi aplica la mateixa forma de solució. No demanis al model que torni a teclejar el text. Demana-li que produeixi instruccions sobre el text, i deixa que un compositor determinista les apliqui sota un invariant d’igualtat.

Per a les edicions digitals en concret, això canvia el que es pot demanar responsablement a un model. La codificació esdevé de cop una tasca que es pot delegar sense haver de comparar manualment cada resultat amb la font. La màquina fa el camí avorrit; l’editor revisa el marcatge, no l’ortografia.

Obtenir l’actualització

Si ja tens tei-mcp instal·lat:

uvx tei-mcp@latest

O bé, des de zero:

pip install tei-mcp

Per fer servir la composició per intervals blocats, apunta el servidor a un directori de fitxers font en text pla:

export TEI_MCP_SPAN_SOURCE_ROOT=/path/to/sources
uvx tei-mcp

El nom de cada fitxer, sense l’extensió, esdevé l’identificador del document (letter_001.txt → letter_001).

Codi font, documentació completa i notes de disseny de l’invariant:

tei-mcp

Sun, 15 Mar 2026 00:00:00 +0000

tei-mcp: la TEI P5 per als agents d’IA

tei-mcp és un servidor de codi obert que dona als assistents de programació amb IA accés directe a l’especificació . En lloc de refiar-se del que recorda de l’entrenament – cosa que sovint produeix un marcatge plausible però incorrecte –, la IA pot consultar l’especificació en temps real.

Funcions

El servidor analitza l’ODD de la TEI P5 i exposa 16 eines:

Consultar qualsevol element, classe, macro o mòdul pel nom, sense distingir majúscules i amb suggeriments en cas d’errata
Resoldre atributs al llarg de tota la jerarquia de classes de la TEI (locals i heretats)
Expandir models de contingut en arbres estructurats, amb resolució de classes i macros
Validar la imbricació – relació directa pare-fill o accessibilitat recursiva, amb seguiment del camí
Validar documents segons la TEI P5: models de contingut, atributs, llistes de valors tancades, integritat de les referències i avisos d’obsolescència
Validar elements individuals per a fluxos d’edició incremental
Carregar personalitzacions ODD per restringir l’esquema al subconjunt propi d’un projecte
Cercar en tots els tipus d’entitat amb expressions regulars

Instal·lació

pip install tei-mcp

O bé executar-lo directament amb:

uvx tei-mcp

Ús

Afegeix-lo a qualsevol client compatible amb MCP (Claude, Cursor, Windsurf, etc.):

{
 "mcpServers": {
 "tei": {
 "command": "uvx",
 "args": ["tei-mcp"]
 }
 }
}

El codi font i la documentació són al .

tei-mcp: la TEI P5 per als agents d’IA

Sun, 15 Mar 2026 00:00:00 +0000

Qui hagi fet servir un assistent de programació amb IA per escriure XML TEI probablement s’haurà adonat que s’equivoca. Apareixen elements on no toca. S’inventen atributs. Les regles d’imbricació s’ignoren. El model té una idea aproximada de quin aspecte té la TEI, però cap coneixement fiable de l’especificació.

tei-mcp ho resol donant als agents d’IA un accés directe, mitjançant eines, a les directrius de la TEI P5.

Index

Què és MCP?

El (MCP) és un estàndard obert que permet a les aplicacions d’IA connectar-se a fonts de dades i eines externes. Pensa-hi com en un port USB per a la IA: un únic protocol amb què qualsevol client compatible – Claude, Cursor, Windsurf i d’altres – pot endollar-se a serveis especialitzats.

Un servidor MCP exposa eines que la IA pot invocar durant una conversa. En lloc de refiar-se de les dades d’entrenament memoritzades, el model pot consultar una font viva i autoritzada.

Què fa tei-mcp

tei-mcp analitza l’especificació ODD de la TEI P5 i exposa 16 eines que cobreixen les preguntes més habituals que es faria un editor o un codificador:

Què és aquest element? Consulta qualsevol element, classe, macro o mòdul pel nom, sense distingir majúscules i amb suggeriments en cas d’errata.
Quins atributs admet? Resol els atributs al llarg de tota la jerarquia de classes: primer els locals, després els heretats, per ordre.
Què hi pot anar a dins? Expandeix els models de contingut en arbres estructurats, o obtén una llista plana de fills vàlids.
Aquest element pot anar aquí? Comprova la imbricació pare-fill, o traça l’accessibilitat a través de tota la jerarquia d’elements.
El meu document és vàlid? Valida un fitxer XML TEI segons l’especificació: models de contingut, valors d’atribut, llistes de valors tancades, integritat de les referències i avisos d’obsolescència.
I l’esquema del meu projecte? Carrega un fitxer de personalització ODD per restringir tot l’anterior al subconjunt específic de la TEI que fa servir el teu projecte.

Per què importa

Codificar en TEI exigeix consultar constantment les directrius. Els codificadors experimentats interioritzen els patrons més comuns, però fins i tot ells han de comprovar l’especificació quan es tracta d’elements menys familiars o de models de contingut complexos. Per als assistents d’IA, que no tenen cap coneixement interioritzat d’aquesta mena, el problema és pitjor: al·lucinen un marcatge d’aparença plausible però incorrecte.

Amb tei-mcp, la IA no ha d’endevinar res. Pot buscar la resposta a l’especificació abans d’escriure ni un sol parèntesi angular. El resultat és un marcatge conforme a la TEI P5, o a la personalització ODD del teu projecte.

Per començar

Instal·la’l des de PyPI:

pip install tei-mcp

Després, afegeix-lo a la configuració del teu client MCP:

{
 "mcpServers": {
 "tei": {
 "command": "uvx",
 "args": ["tei-mcp"]
 }
 }
}

El servidor descarrega l’especificació de la TEI la primera vegada que s’executa i funciona amb qualsevol client compatible amb MCP.

Codi font i documentació completa: