La tanca, no la foguera

Sun, 06 Sep 2026 00:00:00 +0000

En un magatzem de North Las Vegas, Amazon fa anar una màquina que talla el llom dels llibres de segona mà. Les pàgines soltes passen per un escàner i després el paper se’n va a la pastera. Destruir llibres per alimentar la IA: la història tenia tots els ingredients per convertir-se en un escàndol cultural. El va comparar aquesta activitat amb una crema de llibres moderna, sense estalviar-se cap tòpic: al·lusions a Savonarola, fotos d’arxiu de llibres aparentment rars i, com no podia ser altrament, la foguera de Berlín. Com era d’esperar, la premsa seriosa va ser més freda, però va deixar la mateixa comparació surant en l’aire. Ara bé, per molta indignació que hi posin, aquests articles tenen la màniga ben ampla amb la indústria de la IA. El destí del paper ocupa el centre de l’escena; la propietat de les biblioteques digitals resultants gairebé no hi apareix. Qui controlarà el coneixement que s’està escanejant? Aquesta pregunta haurà d’esperar mentre ens desfem de la bajanada de la crema de llibres.

Un escàner no és una foguera

L’analogia amb les fogueres de Savonarola o amb la crema de llibres nazi és absurda: destruir un exemplar no és suprimir un text. Les fogueres eren actes públics de repudi. Aquell pobre frare, Savonarola, invocat en cada polèmica sobre crema de llibres, demanava a la gent que sacrifiqués algunes de les seves possessions com a acte públic de penitència. Les fogueres nazis escenificaven un repudi d’una altra mena: cremar els llibres en públic proclamava que els seus autors no tenien lloc en la vida cultural alemanya. En tots dos casos, per desagradable que fos, la destrucció era performativa. L’escaneig destructiu, un mètode molt estès en digitalització, té un altre propòsit: es guillotina l’exemplar per conservar-ne el contingut. El llibre es destrueix; el text es desmaterialitza. Els qui invoquen Fahrenheit 451 farien bé de recordar-ne la lliçó central: un text no és el paper on està imprès.

Més atrevit que el Daily Mail però no menys maldestre, va afegir llenya a l’alarma posant «llibres rars» al titular. Tanmateix, un llibreter citat en la seva pròpia investigació va dir que aquestes comandes a l’engròs , cosa que apunta sobretot a edicions publicades d’ençà de la introducció de l’ISBN, cap al 1970. Això és material de mercat de vell i de botiga de segona mà, que sovint a la primera neteja de casa acaba a la deixalleria. Abans d’anunciar una catàstrofe cultural, convindria consultar el catàleg de la biblioteca. Són precisament les publicacions que les biblioteques de dipòsit legal existeixen per preservar. Cert que un ISBN no garanteix que hagi sobreviscut un exemplar de dipòsit, però l’escassetat al mercat de segona mà tampoc no demostra la desaparició d’un text.

Els llibres tenen, és clar, una història material. Els exemplars a què les anotacions, les dedicatòries o la procedència donen una significació històrica mereixen ser identificats i preservats. Els llibreters de vell hi tenen un paper: reconèixer un exemplar així hauria de ser motiu per no incloure’l en una remesa destinada a la pastera. També ens pot preocupar, encara, la minva d’exemplars físics dels títols descatalogats. Però en aquest cas també hauríem de preguntar-nos per què els titulars dels drets ni els reediten ni n’autoritzen l’accés als facsímils digitals existents. Els estudiosos coneixen bé la frustració: Google Books troba el passatge que necessites i després t’ofereix un fragment d’un llibre que no pots ni comprar nou ni llegir en línia. Hi ha pèrdues, doncs, que val la pena discutir, però no converteixen un escàner en una foguera nazi.

Mentrestant, el sector del llibre fa temps que envia a la pastera els llibres no venuts com a pràctica rutinària. Només a França, s’estima que , aproximadament el 60 % del tonatge retornat sense vendre als distribuïdors. D’això se’n diu gestionar l’estoc. Els exemplars sobrants i els títols de segona mà escassos plantegen qüestions d’accés diferents, però destruir paper no equival per si mateix a censura ni a tirania.

Més llibres, millor IA?

Que les empreses d’IA comprin i escanegin llibres és, de fet, una bona notícia. Una tecnologia criticada habitualment per la seva comprensió superficial de la cultura humana n’està adquirint més, i hom hauria esperat que els estudiosos celebressin l’esforç.

La web és un mal substitut del registre acumulat d’una llengua. Bona part de la vida documentada d’una llengua, de les novel·les i les memòries a les cançons populars i les converses transcrites, no ha passat mai de la impremta a la web. Molts d’aquests llibres han sobreviscut als seus editors. Incorporar-los a les dades d’entrenament importa sobretot allà on hi ha poca cosa més. Uns quants llibres més en anglès potser aporten millores marginals. En una llengua poc representada, en canvi, aquests llibres poden marcar la diferència entre un sistema útil i un d’inservible. Si aquestes eines tenen lloc en els nostres serveis públics o en la nostra vida quotidiana és una qüestió de debat públic. Però allà on decidim fer-les servir, hauríem de poder fer-ho en la nostra pròpia llengua.

Les comandes de què s’ha informat a Espanya i als Països Baixos fan concretes les implicacions lingüístiques. Al maig, descrivia un llibreter de Badalona que rebia comandes repetides, sobretot de no-ficció en català: llibres d’història, manuals tècnics i velles actes de congressos. A l’agost, la premsa neerlandesa descrivia una petició a De Slegte de . La llengua dels llibres mereix si més no tanta atenció com el destí de les seves enquadernacions. Potser és demanar massa al Daily Mail. Fins i tot els diaris més assenyats han dit ben poca cosa de les llengües implicades.

Els acords de llicència amb les grans editorials també poden aportar material valuós, però els seus catàlegs digitals només cobreixen una fracció del que s’ha publicat en paper. Els llibres mai digitalitzats, o aquells de què l’editorial ja no té els drets, queden fora de l’oferta. Ni tan sols un acord de llicència generós pot substituir la història de l’edició, i encara menys la història d’una cultura. Comprar exemplars de segona mà és una manera d’arribar més enllà d’aquestes fronteres comercials.

«Robatori» no és un argument

Dir-ne «robatori» tampoc no ajuda. Al juny de 2025, dos tribunals de districte dels Estats Units van dictaminar que fer servir llibres per entrenar models de llengua era un ús legítim (fair use) en els casos que tenien davant. A , el tribunal va subratllar el caràcter transformador de l’entrenament: els llibres s’havien fet servir per construir un sistema capaç de produir expressió nova. Els models poden memoritzar passatges, però fer servir un llibre per entrenar no fa que el text sencer sigui recuperable a demanda. L’absència de reproducció literal tampoc no elimina totes les objeccions. A , el jutge va advertir que les obres generades per IA podien inundar el mercat i que les proves d’un perjudici així podrien invalidar una defensa d’ús legítim. Aquells demandants, però, no havien aportat proves significatives d’aquest perjudici per a les seves pròpies obres. Cap de les dues sentències no dona a les empreses d’IA un permís il·limitat ni resol la disputa ètica. Ens obliguen a distingir com s’adquireixen els llibres, com es conserven les còpies i què en fa l’entrenament. Dir-ne «robatori» de tot plegat deixa aquestes preguntes sense resposta.

Per cert, la sentència del cas Anthropic dona una raó de ser a la guillotina. El tribunal va avalar la digitalització dels exemplars comprats i va rebutjar l’acumulació de llibres pirates en una biblioteca permanent, per la qual l’empresa va . La digitalització va passar el filtre en part perquè cada exemplar imprès es destruïa en la conversió: la còpia digital el substituïa i no es compartia fora de l’empresa. La destrucció que tant molesta alguns va ajudar Anthropic a establir que el seu programa de digitalització era un ús legítim. Comprar, escanejar i llençar va oferir en aquell cas una via legal. La guillotina, aquí, és un instrument de compliment normatiu.

Hi ha bones raons per voler que la IA begui de més llengües, de més recerca acadèmica i de més d’aquell món que existia abans d’internet. Aquestes raons no desapareixen perquè una empresa que no ens agrada hi hagi trobat una oportunitat comercial.

Indignació manllevada

Tornem, doncs, al Daily Mail. El seu article forma part de , una campanya de propietaris de diaris i editorials que reclama per a la IA. Dues substitucions convenients fan la feina: les grans tecnològiques passen per la IA, i els titulars de drets passen per la «creativitat britànica». Es convida els lectors a defensar la cultura mentre les editorials negocien els termes de la seva venda. Els estudiosos que comparteixen la notícia farien bé de preguntar-se a quina causa serveix la seva indignació.

Les grans tecnològiques i les editorials es barallen pel lloguer, però cap de les dues parts no posa objeccions a la tanca. La història de l’autor solitari robat per un gegant tecnològic amaga el que els cars acords de llicència ofereixen a tots dos bàndols corporatius: les editorials cobren, i les grans tecnològiques obtenen un mercat en què els seus rivals més petits no es poden permetre competir. Peter Thiel va expressar la preferència de Silicon Valley sense embuts: .

Les llicències no han de produir necessàriament aquest resultat. Un accés assequible i no exclusiu podria ajudar els desenvolupadors petits. Però un sistema que obliga cada nouvingut a negociar acords costosos amb els grans titulars de drets converteix el poder adquisitiu en condició d’entrada. Un pagament presentat com una concessió a les indústries culturals acaba comprant protecció contra futurs rivals.

La IA no és propietat de les grans tecnològiques

Hi ha un problema més de fons. Massa crítiques a la IA prenen els seus principals proveïdors comercials pel conjunt del camp. Els productes dominen els titulars; la recerca i el desenvolupament que hi ha més enllà d’aquestes empreses desapareixen de la vista. Les grans tecnològiques no podrien demanar un malentès més útil. La seva ambició de posseir el camp esdevé la premissa de la crítica que se’ls adreça. El monopoli encara no està assegurat. Donar-lo per fet és fer-los un favor enorme. I també desvia l’atenció del codi obert: de les seves necessitats, de les seves possibilitats d’existir, dels seus interessos, de la seva legitimitat com a alternativa.

La IA de codi obert permet construir i adaptar sistemes que reflecteixen una diversitat més gran de llengües, cultures i formes d’expressió. Per als països d’Europa, Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia, això és una base pràctica per a la sobirania tecnològica i cultural: la capacitat de decidir com funcionen els sistemes, quines llengües serveixen i on es fan servir. Si s’ha de fer servir la IA, i amb quines finalitats, hauria de continuar sent una decisió pública, no una decisió dictada per la dependència d’un oligopoli estranger.

Però la llibertat de modificar un sistema significa ben poc sense els mitjans per fer-ho. La feina independent necessita expertesa, infraestructura de càlcul i accés a material d’entrenament. I això ens torna als llibres. Si cada equip de recerca o cada institució pública ha de negociar els seus propis acords editorials o muntar la seva pròpia biblioteca privada, la independència esdevindrà inassequible fins i tot per a alguns països rics.

Els llibres ja són aquí

Les biblioteques i els arxius han dedicat generacions a reunir el material que aquests sistemes necessiten. Les seves col·leccions existeixen perquè l’accés al coneixement ha de sobreviure a l’interès comercial de vendre’l. Molt ja s’ha escanejat: conserva uns dinou milions de volums digitalitzats procedents de biblioteques de recerca, molts encara sota drets d’autor. Una biblioteca escaneja un llibre i el conserva. Allà ningú no necessita cap guillotina. HathiTrust , però també ha anunciat , un projecte per donar accés al corpus a la recerca i el desenvolupament d’IA no comercials. Un accés en aquests termes encara deixaria fora alguns desenvolupadors independents.

Posseir els llibres, però, no dona a una biblioteca el dret de distribuir-ne el contingut protegit per drets d’autor com a corpus d’entrenament. La permet a les institucions de recerca i a les biblioteques fer mineria d’obres legalment accessibles amb finalitats de recerca científica, i permet una mineria més àmplia quan els titulars no s’han reservat els drets. : la seva excepció de mineria cobreix la recerca no comercial i restringeix la transferència de còpies. Cap dels dos marcs no dona a les biblioteques un dret general a compartir els seus fons protegits perquè altres hi construeixin al damunt.

També podríem reconsiderar durant quant de temps els titulars de drets haurien de controlar els usos computacionals dels llibres. Les patents farmacèutiques encarnen un pacte: l’exclusivitat temporal recompensa la innovació, i després la invenció queda a disposició dels altres. El seu termini habitual de vint anys és molt més curt que la protecció dels drets d’autor, que dura tota la vida de l’autor i setanta anys més. Per què no aplicar un principi semblant als usos computacionals dels llibres? Passats, posem, vint anys de la primera publicació, un llibre podria quedar disponible per a la mineria de textos i de dades sense taxes de llicència, mentre els drets de reedició i de venda continuessin protegits. Els autors podrien continuar guanyant diners amb els seus llibres sense que generacions d’investigadors haguessin de negociar permisos per analitzar-los.

Fa dos anys vaig sostenir a que les dades del patrimoni s’haurien de tractar com un bé públic. Els governs haurien de finançar les biblioteques i els arxius perquè digitalitzin, transcriguin i documentin les seves col·leccions, i donar-los l’autoritat legal per posar els corpus resultants a disposició dels altres. Les grans tecnològiques podrien ajudar a pagar la factura mitjançant una taxa específica.

El finançament públic hauria d’anar acompanyat de polítiques de col·lecció i regles d’accés publicades, que cobrissin el treball acadèmic i el comercial sense acords exclusius ni accés privilegiat per als donants. L’accés per a l’entrenament no ha de significar la redistribució il·limitada dels llibres protegits. Els autors haurien de participar en el disseny del sistema públic, incloent-hi com tracta el consentiment, la remuneració i la competència amb la seva obra. L’accés gratuït per als usuaris no ha d’excloure necessàriament una remuneració dels autors amb fons públics. El , que paga els autors amb fons públics quan es presten els seus llibres, n’ofereix un precedent. La foguera no ha estat mai la història. La tanca, sí.