Benvolguts editors: si voleu la meva veu, torneu-me la meva llengua

Un dia més, una altra revista que proclama a so de trompeta la seva política d’IA. Aquesta vegada és Progress in Human Geography, els editors de la qual han publicat una declaració de principis on adverteixen que fer servir la IA com a substitut de la lectura, el pensament i l’escriptura pròpies és «una infracció de l’ètica acadèmica equiparable al plagi». Els articles en què es detecti la infracció «podran ser retirats»; en el millor dels casos, es corregiran, amb un avís publicat a la revista. Els autors, afegeixen els editors, haurien de «sospesar amb cura si volen que el seu nom s’associï a retirades i avisos de correcció».

Aquesta frase mereix que ens hi aturem. La retractació és la sanció màxima de l’edició acadèmica, la que normalment es reserva a la fabricació de dades i al frau. Aquí s’aplica a una falta que el mateix editorial no sap definir. Hi ha, reconeixen els editors, «autèntiques zones grises» i «cap línia clara que delimiti la zona d’“irresponsabilitat”». L’aplicació dependrà de «judicis que potser molestaran alguns autors, que al·legaran no haver fet cap ús indegut de la IA»: la declaració de cadascú, dit d’una altra manera, pot ser desautoritzada. El consell que segueix és mantenir-se «ben a resguard dins la zona de “responsabilitat”», i només s’aconsella resguard on hi ha perill. Sancionar la gent per haver creuat una línia que s’admet no saber traçar només té sentit si el que es vol és fer regnar la por. No ho perdem de vista.

El pretext de la veu

Com és l’ús responsable? Als autors se’ls diu: «cal posar molta cura… a conservar la pròpia veu». L’ús indegut és recórrer a la IA «per escriure en una llengua que els autors mateixos no farien servir mai normalment». Per a un parlant nadiu, això té sentit: no fingeixis ser el que no ets. Però per als estrangers que han d’escriure en una llengua que no és la seva, la consigna es contradiu a si mateixa. La veu que la política protegeix és justament l’única cosa que les normes de la revista ens neguen.

Prenem el meu cas com a prova. L’anglès és la meva quarta llengua, exactament la mena de llengua que jo no faria servir mai «normalment». Les universitats anglòfones em van ensenyar a escriure’l curt, senyalitzat, gairebé mecànic: la frase temàtica al davant, els matisos als llocs aprovats, les transicions tretes de la llista aprovada. L’entrenament va funcionar: en el meu anglès no hi ha hagut mai cap veu a protegir; va ser la primera cosa que va haver de desaparèixer. Segons la definició mateixa dels editors, tot el que he escrit en anglès seria un ús inadequat, amb màquina o sense.

Entre l’espasa i la paret

Els editors diuen que han pensat en nosaltres: la política reconeix que els no nadius es beneficien que la IA els revisi l’anglès, i fins i tot dels seus «serveis de traducció, redacció i edició». Però la intervenció de la IA en l’escriptura «hauria de limitar-se, com a màxim, a l’assistència en l’edició i la correcció», i no pot arribar a «grans fragments de text escrits per IA». Un article traduït automàticament és text escrit per IA de la primera paraula a l’última; no és res més que aquests fragments. La concessió, doncs, només s’aguanta si traduir no és escriure. Per on passa aquesta línia? Ja ens ho han dit: «cap línia clara».

Hi ha una cosa pitjor, perquè la sospita no només és infalsable: juga amb els daus carregats. El 2023, un equip de Stanford va posar a prova set detectors d’IA molt utilitzats amb assaigs escrits per humans: els detectors van marcar, de mitjana, el 61 % dels assaigs del TOEFL escrits per no nadius com a generats per màquina, mentre que classificaven gairebé a la perfecció els assaigs dels nadius; un detector va marcar el 97,8 % del conjunt del TOEFL (Liang et al., 2023). La raó és instructiva. Els detectors mesuren la previsibilitat, i l’anglès com a segona llengua, entrenat cap a la mitjana, és previsible per disseny: la paraula més probable en l’ordre més probable. El mateix estudi va trobar el senyal en la recerca real, amb una variabilitat lingüística més baixa en les comunicacions de congrés amb un primer autor no nadiu. Els indicis estilístics que es llegeixen com a «IA» són els indicis d’un anglès competent com a segona llengua, i un judici humà llegeix els mateixos indicis que la màquina. L’espasa i la paret, doncs: si escric el meu propi anglès, semblo una màquina; si faig servir la màquina, infringeixo la seva norma.

L’impost lingüístic

La paradoxa seria benigna si no anés acompanyada d’amenaces. Però les amenaces revelen un problema més profund i més antic que la política no anomena mai: el monolingüisme. Les normes de presentació demanen «la cobertura internacional més àmplia possible» mentre que, a la mateixa pàgina, «la llengua de la revista és l’anglès».

El cost d’aquest arranjament no és hipotètic. En una enquesta a 908 científics ambientals, Amano i els seus col·legues van trobar que els parlants no nadius d’anglès dediquen fins a un 51 % més de temps a escriure un article, veuen com els el rebutgen 2,5 vegades més sovint i els demanen revisar-lo 12,5 vegades més sovint, només per motius de llengua (Amano et al., 2023). Aquest impost es cobra abans que arribi cap política d’IA; el formulari de declaració i les seves amenaces són una auditoria que s’hi afegeix al damunt.

Fin d’empire

El monolingüisme és l’axioma que ningú no discuteix. És una herència imperial que amb el temps va adquirir una justificació pràctica: la traducció era lenta i cara, i cap consell editorial no podia avaluar el que no sabia llegir. Res d’això, però, no sobreviu als avenços de la traducció automàtica. La traducció automàtica d’última generació es pot fer servir com una capa fiable entre autors i editors.

La sortida ideal és humana: els estudiosos haurien de llegir més d’una llengua. En comptes d’això, les universitats anglòfones prefereixen tancar les facultats de llengües modernes. Cal notar que els tancaments són un fenomen angloamericà: els estudiosos d’altres llocs no s’han pogut permetre mai el luxe del monolingüisme. I cal notar el moment. Tancar una facultat de llengües és fer una aposta: que l’anglès ha guanyat per sempre i que mai més no s’escriurà res que valgui la pena llegir en cap altra llengua. Aquesta aposta es fa precisament en el pitjor moment, i per partida doble. Primer, perquè la traducció automàtica està fent possible, per primera vegada, prescindir del tot d’una llengua franca; segon, perquè l’ordre que va fer de l’anglès la llengua per defecte està reculant: l’anglosfera es tanca en si mateixa, la globalització reflueix, el lliure comerç és qüestionat a les seves pròpies terres d’origen, i pren forma un món multipolar en què les llengües que val la pena llegir es multiplicaran. Les universitats produeixen estudiosos que només llegeixen anglès per a un món en què l’anglès no serà suficient. Els consells editorials seran els primers a heretar aquesta pèrdua.

Una prova per als editors

Quan un consell editorial es lamenta que no pot llegir la veu pròpia dels seus autors, potser una part del problema és al consell mateix.

És una acusació seriosa, i va acompanyada d’una prova seriosa. Progress in Human Geography avaluaria un article escrit en francès, italià o japonès, acompanyat d’una versió anglesa traduïda automàticament? Les mateixes normes de la revista reconeixen els serveis «de traducció» que ho fan possible. Un sí acaba amb el problema. Un no ens diria què protegeix realment la política.

Sigui com sigui, la decisió és dels editors. Si la veu importa, com afirmen, la revista hauria d’acceptar articles en les llengües en què pensen els autors. Si no importa, el formulari de declaració hauria de desaparèixer, i les amenaces amb ell.